37. Te esperaré toda mi vida, ensucrat i previsible. A cura de Núria Comas.

Bon dia companys del Club! He aprofitat les vacances de Setmana Santa per llegir-me Te esperaré toda mi vida, de la Megan Maxwell. Feia anys que no llegia una novel·la romàntica, i d'entrada tampoc és que em motivés gaire la proposta, però com bé diu un company nostre, "de tant en tant s'ha de llegir de tot".

M'he avorrit moltíssim... Potser és l'únic cas en què m'agradaria més la pel·lícula que no pas el llibre. Com a guió cinematogràfic, seria fantàstic, de l'estil "dolç" que a mi m'agrada veure al cinema. Que per patir ja en tenim prou amb el dia a dia! Però com a llibre... l'he trobat massa ensucrat i massa previsible. Se m'ha fet llarg, i he estat a punt de deixar-lo en més d'una ocasió. Encara bo que la protagonista és una noia forta, valenta, sense por d'expressar la seva opinió i oposar-se al duc del castell. 

Potser vaig començar amb mal peu... perquè a la contraportada diu que et posis "còmoda", així en femení, com si aquest llibre només el poguessin llegir dones. I això ja em va tocar la moral. En fi, no m'ha agradat, l'he trobat massa pla i sense cap moment que enganxi, però reconec que no és una mala lectura.

Fins la propera!

Un missatge d'Anna Maria Villalonga, Comissària de l’Any Pedrolo

Enmig d’aquest món tan embogit, la literatura representa una taula de salvació. I si aquesta literatura ve de la ploma d’un home com Manuel de Pedrolo, amb les idees tan clares i insubornables i el capteniment tan honest, la taula de salvació esdevé espai de reflexió i punt de referència. He sabut que esteu treballant Pedrolo i que heu llegit Tocats pel foc, una novel·la breu, extremament dialèctica, que posa el dit a la nafra de situacions irresoltes que, per desgràcia, estem tornant a viure. Com a Comissària de l’Any Pedrolo, us vull donar les gràcies. I, per descomptat, encoratjar-vos a continuar aprofundint en la magna i fecunda obra d’un dels autors més importants de la història de la nostra literatura.   

Anna Maria Villalonga

Comissària de l’Any Pedrolo

36. La llibreria, INDIFERENT!!!. Per Joan Moncusí.

Indiferent, ...tot i que podria arribar a afirmar que "he perdut el poc temps que tinc (per llegir) amb aquest llibre"

Val a dir, però, que estava avisat i que em declaro culpable de cometre dos errors:

El primer, NO escoltar una persona bastant més entesa (i coneixedora dels meus gustos i necessitats literàries) que ja em va advertir que no calia que el llegís.

El segon, SÍ escoltar diverses veus que em van fer seguir llegint esperant un gran final... jo encara l'espero.

Pàgines i pàgines en les que no passa absolutament res, paraules i paraules que no expliquen absolutament res. Bé, sí que passen moltes coses, però succeeixen entre línies, quan tanques el llibre i el deixes a la tauleta de nit. 

Només puc valorar positivament la forma com està escrit, la seva prosa, però res més... el personatge principal, la protagonista, la trobo buida i distant, no m'ha fet sentir ni alegria, ni pena, ni simpatia, ni antipatia... seria el que en diem indiferència, més o menys el que m'ha fet sentir el llibre. 

I aquí ho deixo, me'n vaig a tornar-lo a la biblioteca. Potser agafaré un "Tintín", hi passen coses i té prou color per pintar la grisor en la que m'ha deixat "La libreria".

Un record a Jordi Tiñena. Un poema de Meritxell Cardona

Pujant per les escales entre els núvols, en aquell tan gran, a l'esquerra, veig la teva taula. 

És de vidre i brilla.

Allà, assegut, estàs tu, escrivint amb una gran ploma de plata.

Segurament escrius sobre els batecs dels cors o sobre la remor de les ones del mar, qui sap? 

Ara el temps et pertany i pots mirar orgullós abaix, 

perquè descobriràs que el teu petit llegat encara perdura.

No t'he conegut en vida però t'espero aviat conèixer amb Peix de gat.

Des d'aquí només vull dir-te que tinguis un bon viatge a l'eternitat,

... i tranquil, que tots nosaltres et seguirem encara que de moment no tenim cap pressa. 

Una abraçada mestre Tiñena.

El Crist de nou crucificat, un suggeriment de Marcel Pallejà

Com que estem a les portes de la Setmana Santa i la Pasqua, us recomano la lectura d'un llibre que em va frapar d'una manera impressionant a la meva joventut: és El Crist de nou crucificat, de Nikos Kazantzakis, una novel·la escrita el 1948 pel mateix autor de la famosa Alexis Zorba, més coneguda per Zorba, el griego. Escriptor i filòsof grec, Kazantzakis (que va perdre el Premi Nobel de Literatura el 1956 per un sol vot davant la candidatura de Juan Ramón Jiménez) no et deixa gens indiferent després de llegir aquesta novel·la que fa paral·lelisme entre la passió de Jesús i la vida d'un poble imaginari grec, Licrovisi, mitjançant la representació teatral que els seus veïns fan, cada set anys, dels darrers dies de vida de Crist. Un cop els papers dels personatges estan repartits, fet del que s'encarrega el Pope (nom que reben els capellans de l'Església cristiana ortodoxa), la vida quotidiana de tots ells va canviant apropant-se, amb molta exactitud, a la manera de ser i al que van viure els seus homònims de fa més de 2000 anys, a Palestina. Manòlios, el veí que ha d'encarnar el paper de Jesús a la representació teatral, va passant per diferents moments vitals que el porten cap a un final ben dramàtic: és l'Evangeli que reviu. És, un cop més, la lluita entre el bé i el mal, entre el poder corrupte, que tot ho manipula, i la lluita per la justícia social que porta a terme Manòlios junt als més joves del poble. Una lectura llarga i densa però que et lliga des de la primera plana. Segurament que avui no és fàcil trobar-lo, però està molt present a les biblioteques per ser una de les novel·les més importants de la literatura europea del segle XX. No descarto que hi hagi edicions a disposició de les llibreries, i es pot gaudir de la seva lectura tan en català com en castellà. Per mi, una obra mestra per ser llegida i reflexionada tant per creients com per no creients. Arrel d'aquesta obra, Kazantzakis va ser excomunicat per l'Església Ortodoxa, i el seu llibre va passar a l'índex de llibres prohibits de l'Església Catòlica. Com va dir un dels seus traductors al castellà, aquesta obra és "el testimoni d'un cristianisme no basat en paraules sino en actes". Bones vacances i bona Pasqua a tots els membres del Club de Lectors de la nostra escola, i sobretot a l'equip impulsor.

35. La llibreria, una història molt plana. A cura de Meritxell Cardona

Meritxell Cardona, mare de la Noa Rosa, ens ha enviat una interessant i ben sincera anàlisi de La Llibreria de Penelope Fitzgerald. Ja són 12 les ressenyes publicades d'aquest llibre i n'estem molt satisfets. 

Moltes gràcies Meritxell per la teva aportació!

Per a mi aquest llibre ha estat molt difícil de llegir, però no pel vocabulari ni per l'expressió escrita del llibre, sinó perquè no convida a agafar-lo quan el deixes damunt la tauleta de nit. És una història molt plana, que no evoca cap mena d'interès al lector, els esdeveniments succeeixen amb una fluïdesa molt lenta i amb prou feines.

El que m'ha cridat l'atenció és que és un llibre anglès, tot i que està traduït al català, tot són converses típicament angleses, fins i tot de vegades t'imagines als protagonistes parlant amb una tassa de te a les mans. 

Crec que al personatge principal, la Florence, li falta una mica de passió, la seva il·lusió és obrir una llibreria i que tot el poble s'amari de cultura, però no veig preocupació o por pels problemes que s'ha d'afrontar, ni tan sols he vist èmfasi amb el que fa. Crec que el personatge de la nena que l'ajuda té més vida que ella mateixa.

Pel que fa a la història, està força bé, encara que li falta originalitat. Es podria haver tret més suc d'un edifici vell d'un poble perdut on habita un misteriós rapper i en el que obren una llibreria. A mi, que m'agrada molt la fantasia, crec que la història l'hagués fet més pel que podria passar dins de la llibreria que no pas a fora d'ella.

Malgrat tot el que he dit, és un llibre curiós de llegir, té molts matisos del comportament de les gents davant d'una novetat en un poble on estan acostumats a que no passi res.

Jordi Tiñena, amic de les llibreries i els llibreters. Per l'Albert Vilaró.

Una trucada de telèfon aquest divendres a la tarda anuncia una mala notícia: el Jordi ha mort.

Jordi Tiñena, escriptor, era professor de secundària a Camp Clar i pare de molts llibres (Dies a la ciutat; El mercant; L'ombra del coronel; El gos suïcida ...)

Fa uns mesos vaig creure que Peix de gat podria ser un llibre per recomanar al Club de Lectura de les Dominiques. És un llibre proper com era ell, un llibre que descriu aquell Serrallo i aquella Tarragona que ell tant estimava.

M'agradarà recordar-te com aquella persona propera i senzilla, amic de les llibreries i dels llibreters.

Una gran pèrdua ara que s'apropa Sant Jordi i que tenies un nou llibre per signar a tots els teus lectors.

Jordi, descansa en pau.

34. La Llibreria, una opinió a cura de Marcel Pallejà

Marcel Pallejà, director titular de la nostra escola, s'estrena al Club de Lectura amb La Llibreria de Penelope Fitzgerald. Amant de la lectura i de la cultura popular en general, ha trobat un foradet en la seva atapeïda agenda i ens ha enviat la següent ressenya. Gràcies Marcel!

Després d'haver escollit La llibreria, de la Penelope Fitzgerald, pensant que seria una lectura atractiva per iniciar-me en el flamant Club de Lectura del col·legi, la veritat és que m'ha deixat una mica decepcionat. L'argument es presenta, en un principi, interessant, i l'inici l'he trobat força prometedor al presentar la història d'una llibreria que arrenca amb l'oposició de tot un poble, molt tancat en sí mateix, instal·lada en un casalot vell i humit que hi té, fins i tot, un fantasma. "Bravo" pels ingredients, vaig pensar llegint les primeres pàgines. Però a mesura que m'he anat endinsant en la seva lectura, he anat perdent l'interès i no m'ha frapat en gaires ocasions tot i que el mateix títol hauria d'haver fet, en mi, l'efecte contrari: apassionar-me per tal de seguir llegint fins acabar-lo, perquè la seva lectura no és gens difícil. He trobat una història lenta, amb poca acció, i penso que el mateix desengany que té la Florence a l'haver de tancar el seu negoci literari és el que he sentit, en general, a l'acabar-lo de llegir. El transfons de la història, però, m'ha agradat, ja que esdevé una reflexió vers a la lluita i la perseverança que hem de mantenir en els nostres ideals i objectius de vida. La Florence no s'arruga davant l'embat constant d'uns veïns que, com més rics i poderosos són, més volen allunyar la cultura i el coneixement del seu voltant, fet que està sempre d'actualitat. Malgrat tot el que acabo d'opinar, estic molt content d'haver encetat el nostre Club i amb ganes de començar un segon llibre. Felicitats a tots, gràcies per les vostres aportacions i suggeriments... Per cert, li donaré una segona oportunitat a la Penelope Fitzgerald anant al cinema a veure la pel·lícula de la Isabel Coixet. Ja us explicaré. No m'ha passat mai, però potser que sigui la primera vegada que m'agradi més la pel·lícula que el llibre. Si és així, espero que no sigui un costum.

33. Tocats pel foc, una opinió a cura de Miquel Merino

Miquel Merino és el pare del Julen de P5 i s'estrena al nostre club amb el Tocats pel foc de Manuel de Pedrolo. Ens reconeix que ara s'està llegint la novel·la de la Megan Maxwell, perquè s'ha de llegir de tot de tant en tant. 

Miquel, estem molt d'acord amb tu i sigues molt benvingut! 

Tocats pel foc és una novel·la escrita l'any 1959, que no va veure la llum fins quasi acabada la dictadura, doncs es va publicar ja el 1976, i de seguida entenem el perquè de la censura. La seva temàtica versa principalment en l'anarquisme i el comunisme com a teories, explicades per l'Ange, un misteriós personatge que és acollit –amagat- temporalment per una família que viu a una barraca a la Barcelona de la post-guerra.

La novel·la es llegeix molt bé, doncs té un estil molt teatral, amb molts diàlegs que fan molt àgil la lectura. A més, dedica cada capítol a un dels personatges, que serà el centre de l'acció.

Tot i això, al principi em va costar una mica fer-me amb algunes expressions que utilitza en Pedrolo –reconec que no l'havia llegit mai, i també que no acostumo a llegir en català-, i paraules com "esguard" o "fitar" no m'eren familiars, però de seguida un s'hi fa, i un cop t'endinses al segon capítol tot va rodat. Comentar també que aquesta primera edició que ronda per l'escola te algunes errades tipogràfiques que molesten una mica la lectura, però res de l'altre mon (tinc entès que a la segona edició les van corregir). L'únic que realment si que destorba més a la lectura és que de vegades es queda curt en la construcció dels diàlegs, i molts cops no saps quin dels personatges està parlant o realitzant algunes de les accions.

El final, molt obert, ens fa reflexionar sobre el sistema actual, sobre la propietat privada, el treball i, per damunt de tot, sobre la nostra pròpia dignitat.

Molt recomanable.

32. Tocats pel foc, sempre hi ha algú més valent. Una anàlisi de Josep Maria Gomis

Ens arriba una interessant opinió de Josep Maria Gomis, avi de l'Aina i del Pol, del llibre Tocats pel foc de Manuel de Pedrolo. Ens alegra i ens satisfà seguir promovent aquest autor durant l'any en què es commemora el centenari del seu naixement.
Moltes gràcies Josep Maria i ben tornat al club.

Tota la novel·la passa en una barraca dels voltants de Barcelona, en plena dictadura. En una família molt humil fa acte de presència un desconegut, sembla que per conviure-hi alguns dies…  

S’estableix un diàleg entre ells. Els valors que intenta transmetre el nouvingut, no d’acord amb els establerts a l’època, provoquen desconcert a la casa: la dignitat de la persona, la llibertat de pensament, el fet de tenir coses; entra en contradicció amb el ser de cada persona. El tracte entre rics i pobres, un món en el qual tot és de tots, el tractament de la sexualitat… l’obediència dels fills envers els pares, els diferents rols dins una família… 

És molt interessant l’anàlisi que fa l’autor de tots aquests temes, alguns també d’actualitat, i les diferents actituds de cada personatge. També en el fet de que hi havia coses que no se'n podia ni parlar o s’havien d’amagar, per por a les represàlies del poder…Però sempre hi havia algú més valent…

En aquesta curta obra, es nota la destresa i capacitat de Pedrolo per fer reflexionar al lector sobre determinats comportaments humans. És un llibre de denúncia. Reflex d’aquella societat espanyola.

Manuel de Pedrolo va escriure aquesta obra el 1959. No la va poder editar fins el 1976. Sabem que li van censurar moltes obres, tant per ser escrites en català, com per les idees de l’autor. Tema que torna a ser d’actualitat. Tocats pel foc, a més, posava en evidència el règim… que no va permetre mai la dissidència. Personalment crec que val molt la pena llegir-la, i contextualitzar-la en el temps… 

31. Te esperaré toda mi vida, una opinió de Neus Gomis

Ens fa molta il·lusió la participació de la Neus Gomis, la primera d'enguany, amb el llibre Te esperaré toda mi vida de Megan Maxwell. La Neus és la mare d'en Pol i l'Aina Español i ens ha reconegut que tot i que havia sentit a parlar de l’autora, mai havia llegit res d’ella, i que la primera impressió llegint aquesta  novel·la farà que no sigui ni la primera ni l'última que llegirà d'aquesta autora. 

Doncs genial Neus, sigues molt benvinguda al nostre club! 

És una història molt bonica, emocionant i plena de sentiment que et fa endinsar en l’època medieval com les pròpies protagonistes. És molt descriptiva i això fa que et submergeixis en ella i que et sigui molt fàcil de llegir i que vulguis acabar-la de seguida. A mi personalment m’ha agradat molt tot i que la veig més una novel·la per persones romàntiques i sentimentals i més adreçada a dones. És bastant pastelosa però, alhora, es veu la protagonista una persona forta, decidida, amb les idees molt clares i segura de sí mateixa, que fa el que el seu cor diu sense importar-li el que pensen les altres, entregada a la causa i adaptant-se positivament al temps que li ha tocat viure per causes sobrenaturals.

30. Peix de gat, de Jordi Tiñena. Per Jordi Benaiges.

Jordi Benaiges, pare de la Laura, és un altre bon amic del Club de Lectura. Ens va fer un suggeriment d'aquells que et fan creure en la predestinació i que les casualitats no existeixen. Ara ja fa un mes que l'equip impulsor d'aquest club vam estar valorant molt seriosament el Peix de Gat d'en Jordi Tiñena. Aquest fet, i la sensacional aportació d'en Jordi Benaiges, ens fan creure que tenim un magnífic candidat pel club entre mans. Gràcies Jordi per la teva aportació i benvingut al Club. 

Des de fa temps tinc el costum, i ho recomano, de llegir les obres que els docents fan treballar als alumnes. Ara fa tres cursos, a 4rt d'ESO, a l'institut li van fer llegir al meu fill gran la novel·la que em va frapar i us proposo ara.

Llenguatge viu, directe i actual. Us acurat de col·loquialismes relatius a l'indret mariner on es desenvolupa i que per cert tots coneixem. Personatges molt ben definits en les seves grandeses i misèries. Secrets mai confessats. Salts temporals que dinamitzen la narració.

L'obra s'inicia el 20N de 1975 -recordeu la data?- amb l'incendi purificador d'una barca de pesca que desencadena una espiral de conseqüències i acaba el 23F de 1981 -i aquesta? us sona també?-.

Un escriptor pregunta sobre una antiga història a dos vells protagonistes de la mateixa. Els records d'aquests reviuen uns fets mai oblidats barrejant successos de la post-guerra espanyola. En ells una trencadissa de personatges secundaris envolten els principals complementant-los i donant-los-hi sentit.

Vencedors i vençuts -a qui el decurs del relat confereix llur veritable dimensió- de la guerra civil passegen les seves misèries pel nostre Serrallo -aquest és el barri on tot succeeix- que només abandonen de tant en tant per pujar a la Rambla i els seus voltants.

El lector veu a les pàgines del llibre fotografies, estampes clares dels llocs i de la gent, com en una col·lecció de la nissaga Chinchilla. Una narració que magistralment podria reviure al cinema de la mà de Jesús Monllaó.

El llibre, no l'he oblidat pas, es diu PEIX DE GAT. L'autor, en JORDI TIÑENA.