El Nazi de Siurana. "Allà dalt, a Siurana, hi viu lo Nazi". Per Joan Abentín, mestre de Primària.

Hi va haver una època, crec que era a mitjans dels 80 o, fins i tot abans, que la meva germana va tenir una malaltia respiratòria i ens calia passar determinades temporades a la muntanya. Els meus pares van decidir estiuejar a un poble de l'interior, Cornudella de Montsant, un lloc especialment entranyable i que m'aporta un bon recull de records de la meva infància. Un d'ells era ben estrany, ja que la gent del poble deien que allà dalt, a Siurana, hi vivia lo nazi. Suposo que aquell va ser el meu bateig d'entrada a les suposades llegendes urbanes.

Poc m'imaginava jo que molts anys després acabés sopant amb uns amics en un hotel de Siurana que havia estat la casa de lo Nazi. Efectivament, un dels meus companys de l'escola era un dels socis inversors que van adquirir el xalet del belga per fer-hi un hotel. 

Anys després va ser publicat aquest llibre que desfeia una llegenda i la convertia en una realitat. I és que Jan Buyse "era un nazi de l'alçada d'un campanar" en paraules de l'autor. De cop i volta en Toni Orensanz ens explica que darrere l'entranyable nonagenària esposa i vídua del misteriós nazi s'hi amagava una col·laboradora de la Gestapo dels temps de la gran guerra. Amb una prosa directa i sense elements superflus, la lectura t'atrapa sense deixar-te de sorprendre a cada capítol. El seguiment de la investigació de l'autor és realment com una pel·lícula d'aquelles d'atrapa-nazis. El misteri de si aquest senyor era o no un nazi es va desvetllant a mesura que en Toni Orensanz va acumulant proves de la seva vida. El Nazi de Siurana és un extraordinari treball d'investigació traslladat de forma meravellosa sobre el paper.

Resulta inquietant que un home que era el cap de les SS a Brussel·les s'establís a Siurana amb total impunitat. Culpable de pertànyer a la màxima expressió del mal a la terra, sembla que va intentar excusar-se del seu passat, encara que queda palès que ell era plenament conscient del que allà es coïa.

Un llibre espectacular que espero que tingui força recorregut en el Club de Lectura de Dominiques.

Cinquanta còdols (3). Núria Musté. La Laura obre el seu cor de bat a bat.

Cinquanta còdols al mar m'ha sorprès agradablement. Cada record que evoca està narrat amb molta senzillesa, amb gran quantitat d'imatges de gran bellesa i amb un llenguatge ric i fluït.

M'ha sobtat perquè Laura Casas obre el seu cor de bat a bat i no ens parla en boca d'uns personatges de ficció sinó d'ella mateixa o de la seva gent.

Estic esperant la trobada en la que la veurem a l'escola per a poder compartir el que ens pugui ensenyar de l'experiència d'escriure.

Núria Musté

Tutora de 3rB de Primària

La fotografia és de la Laura Casas

El Nazi de Siurana, de Toni Orensanz. La tercera proposta t'està provocant...

Després de la Segona Guerra Mundial, derrotat el feixisme, un nazi fugitiu es va amagar a la inaccessible Siurana, la vila del Priorat, on es va fer construir un xalet immens i va viure protegit pel franquisme i per uns gossos ferotges. Tothom coneixia l’amagatall com el xalet del nazi o el xalet del belga, perquè el suposat nazi era belga d’origen. O això explica la llegenda del nazi de Siurana.
Què hi ha de veritat darrere de la llegenda? 
És possible que aquest veí de Siurana que va morir l’any 2002, quan tenia vuitanta-nou anys, reconegut, aplaudit i homenatjat pels seus mèrits muntanyencs, fos oficial d’un cos d’elit de les SS i una peça clau de l’ocupació nazi de Bèlgica? I quin paper hi va jugar la seva dona, Anita Salden, en aquesta història?
En un exercici de periodisme d’investigació de primer ordre, Toni Orensanz s’endinsa en els horrors més obscurs del segle XX, aquells que van revelar la veritable essència del mal. Una història apassionant sobre nazis a Espanya, memòria històrica, fugues sonades i pactes de silenci.

Cinquanta còdols (2). Montse de Aizpuru. M'agrada la combinació de sensacions.

Just sortir de la darrera trobada del Club de Lectura i després de veure el vídeo promocional del llibre, em van venir ganes de llegir-lo. 

Tal com esperava alguns dels relats són reflexions sobre diversos temes, altres vivències que recorden experiències pròpies i d’altres que sorgeixen d’allò més imprevisible.

M’agrada la combinació de sensacions que es poden apreciar en un mateix relat, on d’un tema més aviat trist en pot arribar a treure una rialla. Un cop llegit cada relat ja esperes a veure per quina fotografia anirà acompanyat. 

Si m'he de quedar amb un dels relats ho faig amb “El desig que empaita” i amb la darrera frase d’aquest relat: Estem allunyats de la felicitat per la mateixa esperança que la persegueix.

Salutacions 

Montse de Aizpuru

"L'Altra" de Marta Rojals

De la mà de la Noèlia Sergio ens arribava el curs passat la recomanació de L'Altra de Marta Rojals, un llibre que sens dubte no us hauríeu de perdre si voleu saber qui s'emporta les millors crítiques de la narrativa actual.

Fixeu-vos què diuen els qui en saben:

Doncs bé, m’apresso a dir que ‘L’altra’ és una novel·la excel·lent que no dubto gens a situar en la mateixa línia d’exigència i qualitat que l’anterior (Primavera, estiu, etcètera) i que, per tant, demostra que aquell debut tan lluminós no va ser de cap manera producte de la casualitat.

Joan Josep Isern

Si hagués de recomanar una novel·la que retrati l’actualitat sense cap mena de filtres, recomanaria L’altra. Rojals sap capturar l’essència de l’ambient urbà, d’una persona normal i corrent, de la seva manera de parlar, sap introduir amb una naturalitat descarnada temes com la precarietat laboral, els traumes infantils, les hipoteques, les infidelitats, l’atur, l’amor, les manifestacions i el sexe. És difícil explicar la dimensió d’aquest llibre aparentment senzill però que amaga una maquinària narrativa formidable. Rojals sap treure suc d’una història aparentment corrent per crear una novel·lassa, sap introduir girs inesperats en el moment perfecte, sap enganxar al lector des de la primera pàgina i mantenir-lo amb l’ai al cor fins al final.

El resultat és una novel·la rodona, propera, fàcil de llegir, punyent, urbana, actual, amb personatges complexos i girs narratius increïbles. 

No et pots perdre aquest llibre.

Jan Arimany

"La noia del tren", misteri al Club. Necessites saber què passa!

La noia del tren, el bestseller de l’autora anglesa Paula Hawkins publicat per La Campana en català i Planeta en castellà, no necessita presentacions. 

La novel·la per a adults més venuda en menys temps en la història dels EUA: 2 milions en 3 mesos.

Traduïda a 42 llengües

La noia del tren és una d'aquelles novel·les que enganxen el lector i l'arrosseguen i endinsen en la trama aparentment esquizofrènica de la seva protagonista, una immadura i manipulable Rachel, que inverteix el temps del trajecte habitual en tren en observar el que es veu a través de les finestres de les cases i a crear-ne a partir d'aquella vista fugaç uns personatges i una història fictícies (realment fictícies?).

Després d’arribar al numero 1 de la llista de més venuts de 2015 del New York Times amb més d’11 milions de còpies venudes a tot el món, arriba ara a la gran pantalla la molt esperada adaptació cinematogràfica, dirigida per Tate Taylor i escrita per Erin Cressida Wilson.

Cinquanta còdols (1). Jordi Barbens: No sóc prou bon lector per a segons quins estils.

Arriba la primera opinió del curs sobre els Cinquanta còdols al mar de Laura Casas. El nostre benvolgut Jordi Barbens trenca el gel, valent, sincer i sense embuts. Jordi, benvingut de nou al club i moltes gràcies per seguir amb nosaltres.

Dels meus primers anys d'institut recordo un professor amb un do per a la lectura. Sovint dedicava els últims minuts de classe a llegir-nos algun fragment d'una novel·la, d'un conte o d'una poesia. Aleshores, entusiasmat, jo corria a fer-me amb algun d'aquells llibres i en llegir-los descobria que, en aquest trànsit entre la lectura del professor i la meva, alguna cosa s'havia perdut pel camí.

Al llegir Cinquanta còdols al mar m'ha passat quelcom semblant: no sé digerir algunes lectures jo sol, i necessito que algú m'ho mastegui. Què vull dir? Que en escoltar el vídeo de youtube, la musicalitat i el ritme de la veu m'ha evocat més sensacions del que he aconseguit amb la lectura posterior del llibre.

No sóc prou bon lector per a segons quins estils.

Una mica per consolar la meva poca traça, vull creure que el que escriu la Laura Casas guanya en llegir-ho en veu alta, quan la veu s'ajusta a la musicalitat i al to adient. També em dóna la sensació que és millor no fer una lectura gaire seguida dels diferents textos. Quan vingui de gust, llegir un capítol i parar. No ho he fet així, i segurament per això m'ha semblat repetitiu en certs moments.

Els relats ens parlen de la mort, és fixa en la vellesa, aborden la solitud, enyoren temps passats, criden una vegada i un altre a l'amor, i ploren el desamor. En definitiva, versa constantment sobre la pèrdua: la pèrdua d'una amistat, d'un germà, de la parella, d'una vida que podia haver estat diferent, o d'un passat del que sols et queden records. Pèrdues que venen sobtadament o que es couen a poc a poc.

M'ha agradat? No ho sé. Dubto. Repeteixo que no és un estil en el que m'hi senti còmode. Tot i això, m'ha fet recordar. Recordar moments i recordar pors.

Tu, que pertanys al Club de Lectura de Dominiques...

Me han entrado unas ganas tremendas de contar qué me transmite cada situación, cada cosa que veo, cada persona que conozco, cada persona que se va, cada paso que doy y cada sentimiento que me despierta el andar con la mirada excitada. A veces son reflexiones en voz alta, otras las digo con la boca pequeña y muchas veces me gusta inventar historias, que siempre partirán del “todo comunica”, de un hecho real. Puede que también me inspires tú o las cosas que haces. Veremos. 

(Laura Casas, autora de Cinquanta còdols al mar)

Comença el curs 2018-19

Som els del Club