Arriba la primera opinió del curs sobre els Cinquanta còdols al mar de Laura Casas. El nostre benvolgut Jordi Barbens trenca el gel, valent, sincer i sense embuts. Jordi, benvingut de nou al club i moltes gràcies per seguir amb nosaltres.
Dels meus primers anys d'institut recordo un professor amb un do per a la lectura. Sovint dedicava els últims minuts de classe a llegir-nos algun fragment d'una novel·la, d'un conte o d'una poesia. Aleshores, entusiasmat, jo corria a fer-me amb algun d'aquells llibres i en llegir-los descobria que, en aquest trànsit entre la lectura del professor i la meva, alguna cosa s'havia perdut pel camí.
Al llegir Cinquanta còdols al mar m'ha passat quelcom semblant: no sé digerir algunes lectures jo sol, i necessito que algú m'ho mastegui. Què vull dir? Que en escoltar el vídeo de youtube, la musicalitat i el ritme de la veu m'ha evocat més sensacions del que he aconseguit amb la lectura posterior del llibre.
No sóc prou bon lector per a segons quins estils.
Una mica per consolar la meva poca traça, vull creure que el que escriu la Laura Casas guanya en llegir-ho en veu alta, quan la veu s'ajusta a la musicalitat i al to adient. També em dóna la sensació que és millor no fer una lectura gaire seguida dels diferents textos. Quan vingui de gust, llegir un capítol i parar. No ho he fet així, i segurament per això m'ha semblat repetitiu en certs moments.
Els relats ens parlen de la mort, és fixa en la vellesa, aborden la solitud, enyoren temps passats, criden una vegada i un altre a l'amor, i ploren el desamor. En definitiva, versa constantment sobre la pèrdua: la pèrdua d'una amistat, d'un germà, de la parella, d'una vida que podia haver estat diferent, o d'un passat del que sols et queden records. Pèrdues que venen sobtadament o que es couen a poc a poc.
M'ha agradat? No ho sé. Dubto. Repeteixo que no és un estil en el que m'hi senti còmode. Tot i això, m'ha fet recordar. Recordar moments i recordar pors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada