Els 4 suggeriments del primer trimestre 2018-19

Alguns pares i mares ens heu fet arribar aquest trimestre alguna proposta o suggeriment. Fins al moment tenim 14 llibres proposats per vosaltres i que podeu consultar a la columna de la dreta del nostre blog. 

Algun d'ells els hem pogut moure entre tots nosaltres. 
És el cas de Wonder de RJ Palacio que va proposar l'Elisenda Pascual, L'Altra de Marta Rojals que va proposar la Noèlia Sergio i Peix de Gat de Jordi Tiñena i Pedra de Tartera de Maria Barbal, aquests dos darrers proposats per Jordi Benaiges.

Aquestes són les 4 propostes d'aquest mes, recomanades per l'Albert Vilaró, Elisenda Pascual, Jordi Benaiges i Marcel Pallejà, respectivament.

Si un llibre té continuïtat i se'l llegeixen més de dos membres, llavors el fem nostre i entra en el cistell de les propostes del Club que arrosseguem sempre i que tenim a la vostra disposició.

Suggeriment de l'Albert Vilaró: Rapsòdia per a un mort, de Margarida aritzeta.

Albert Vilaró, pare dels nostres alumnes Lluc de 6è i Jan de P5 ens fa un suggeriment de final de curs que incita a la lectura immediata: Rapsòdia per a un mort, de Margarida Aritzeta.

En aquest llibre és tracta la vinculació dels gitanos catalans a Tarragona. El professor Pere Navarro podria fer una xerrada sobre el parlar gitano i després el llibre dóna peu a fer una sortida pels carrers de la Part Alta on es situa la trama.

Brutal.
Gràcies Albert, estarem pendents i a veure si es pot moure aquest exemplar.

Assassins, la juguesca!

Has llegit Assassins del Camp, el llibre proposat pel Club de Lectura Dominiques Tarragona per aquest proper trimestre?

Vols participar en la nostra juguesca?

Si has contestat afirmativament a les dues primeres preguntes, seràs capaç de decidir-te pels 5 relats que més t'han agradat, sorprès o impactat?

Ja han votat 6 lectors i els resultats són d'allò més sorprenents! 

Un suggeriment de l'Elisenda: El bosque sabe tu nombre, d'Alaitz Leceaga

Torna al Club després d'unes quantes setmanes d'absència involuntària la nostra benvolguda Elisenda Pascual. Ens explica moltes coses, però bàsicament ens fa una recomanació d'allò més interessant. Som-hi!

... recomano molt un llibre El bosque sabe tu nombre de Alaitz Leceaga. D'una banda té trama històrica i ens mostra la vida en l'Espanya, l'Europa i els Estats Units entre els anys vint fins el període immediat al final de la guerra civil espanyola. A més, lliga la història amb les creences màgiques del País Basc. Està escrit amb un llenguatge que recorda el llenguatge cinematogràfic de les pel·lícules clàssiques i a més té uns diàlegs molt elegants. És un llibre on les dones protagonistes són molt valentes i decidides. Un llibre interessant i diferent.

Un secreto oculto en lo más profundo del bosque.

Una mansión azotada por las olas.

Dos hermanas enfrentadas.

Un linaje de mujeres con un don extraordinario.

Pedra de Tartera, una opinió a cura de Montse Gironés

Bon dia a tothom,

Aquí teniu un petit comentari de Pedra de Tartera de Maria Barbal, el llibre que he pogut llegir aquesta setmana passada. Ha sigut un llibre fàcil de llegir, planer, amb un vocabulari senzill, capítols curts  i amb unes explicacions que fan que sigui EL LECTOR qui acabi de redactar cada capítol i anar desgranant la vida de la Conxa.

Et cal una lectura d'emergència per Nadal?

 

La llibreria de Penelope Fitzgerald 
Te esperaré toda mi vida de Megan Maxwell 
Una lectora poc corrent  d'Alan Bennet 
Cinquanta còdols al mar de Laura Casas 
Wonder de R.J. Palacio  
Assassins del Camp de Margarida Aritzeta (i d'altres) 
Tocats pel foc de Manuel de Pedrolo
Peix de gat  de Jordi Tiñena 
El Nazi de Siurana de Toni Orensanz 
La noia del tren de Paula Hawkins  
Pedra de Tartera de Maria Barbal 
L'Altra  de Marta Rojals 
Olvidé olvidarte de Megan Maxwell 
El mètode Grönholm de Jordi Galcerán 
Hola ¿te acuerdas de mi? de Megan Maxwell

I NO T'OBLIDIS DE LA
PROPERA FESTA 
PRIMAVERA LITERÀRIA 
DOMINIQUES TARRAGONA AMB
ASSASSINS DEL CAMP

Assassins del Camp (5). L'opinió d'en David Barbens.

No sóc amic dels llibres d'històries curtes. M'agrada retrobar un personatge durant uns dies, tenir temps per anar construint una ambientació sòlida, sentir-me a gust amb l'estil del narrador... Em cansa haver d'enquadrar constantment diferents elements en una nova situació.

És clar que, com encertadament algú ja ha comentat, el gran avantatge és que les històries que no t'agraden, saps que duraran poc: moren ràpid i violentament. I certament n'hi han hagut que no m'han agradat. Alguna fins i tot no l'he entès i no he tingut ganes d'entretenir-me a analitzar-la. Però d'altres les he trobat entretingudes i alguna força original.

Com era d'esperar, en ser un recull d'autors tant diferents, saltes d'una història dramàtica i realista, a un altre amb tocs sobrenaturals. D'alguna feridora per la pèrdua d'un ser estimat, a un altre de bon humor negre. Però si alguna cosa destacaria del conjunt de relats, és la creació de personatges... com ho diria? ... estranys? marginals? descol·locats? irats? (una mica com tots nosaltres, però sense dissimular). La fauna és força variada: mestres justiciers, infants vulnerables, dones paranoiques, saxofonistes amb molts anys a l'esquena, ànimes en pena, sospitosos piròmans, ... 

No en comentaré cap en concret, per no desvetllar res, però algun l'he trobat força interessant i fins i tot entranyable en la seva follia.

Assassins del Camp (4). Opina l'Albert Vilaró

Fa un parell d'anys vaig poder llegir el llibre Assasins de Ponent i a l'any 2017, Assassins de Girona. Aquest any va veure la llum el llibre Assassins del Camp, tots tres de l'editorial Llibres del delicte.

Ara toca el camp de Tarragona amb 15 relats d'històries i autors diversos que volen enfocar la novel·la negra d'un punt diferent. He pogut llegir relats d'autors i autores que feia temps que no llegia res d'ells. Costa molt fer tria de quins han agradat més. 

Jo trio aquests 5 relats:

(no ho fem públic encara per no influir en l'opinió de cap altre lector)

Olvidé olvidarte, de Megan Maxell, una opinió a cura de Neus Gomis

He de dir sobre aquest  Olvidé olvidarte que és el més fluixet dels que he llegit sobre la Megan Maxwell. És curtet, fàcil i ràpid de llegir. L’he trobat una mica repetitiu, del seu estil, ‘es a dir, noies encantadores, guapíssimes i solteres troben l’amor de maneres romàntiques i els nois són el “novamás”. Poc real per ser creïble i la vida no és mai tan maco i preciós. No obstant és distret i enganxa. El rera fons és el que potser m’ha agradat més ja que la història de l’amistat entre les 5 noies protagonistes és molt autèntica i encara que visquin separades i molt lluny són una gran família.

Pedra de Tartera, de Maria Barbal. Un llibre que es llegeix sol, per Meritxell Sanchis

Quan el Joan em va proposar llegir el llibre Pedra de Tartera me'l vaig mirar i li vaig dir que no en sabia res d'aquell llibre, que ja n'estava llegint un altre i que no era la meva intenció començar-ne un de nou.

Amb la seva diplomàcia, que sempre el caracteritza, em va dir que era un llibre que agradava força, que me'l deixava i que me'l llegís quan volgués.

Aquell migdia, mentre dinava a l'escola, vaig començar-lo i la sorpresa va ser meva quan em vaig trobar que el llibre es llegia sol, que no calia esforçar-se, les pàgines anaven passant sense adonar-te.

En tres dies el vaig tenir llegit. Em va agradar moltíssim i us el recomano. Et poses en la pell de la Contxa, en tot el que devien partir les dones durant la guerra del 36, com era la seva vida, de la lluita per tirar endavant els fills sense cap ajuda.

I com diuen el jovent no us faig "spoiler" i animeu-vos a llegir Pedra de Tartera.

Olvidé Olvidarte, de Megan Maxwell. Una opinió de Mariely Gómez

He terminado de leer Olvidé Olvidarte de Megan Maxwell, me gusta su genero romántico y además trata temas importantes. Este libro trata de la amistad, de esa amistad incondicional que ni el tiempo ni la distancia hace que se pierda. Son cinco amigas de la infancia muy distintas que toman caminos diferentes de adultas, siguen manteniendo el contacto, ayudándose y compartiendo sus experiencias. Después de diez años se reencuentran y aunque llevan vidas diferentes, todas están en busca del amor.

También enfoca la importancia de  aprender a perdonar, a ser mejores, a rectificar malas decisiones y continuar adelante en busca de la felicidad y el amor.

Los tres títulos que he leído de esta escritora me parecen interesantes, fáciles de leer, divertidos y románticos.

Proposta de Nadal: "El mètode Grönholm" de Jordi Galceran

Una important empresa sueca (amb tota la pinta de ser Ikea) busca un nou gerent comercial de zona i quatre candidats entren en escena. A partir d'aquell moment comença una mena de batalla psicològica i emocional on la veritat i la mentida es barregen sense escrúpols. El problema és que el lector tampoc sap si està creuant el fràgil llindar d'allò que és cert i d'allò que no ho és, i per tant, et sents que formes part de l'elenc de personatges. Hi ha hagut moments que no podia deixar de llegir, un fet que indica clarament que aquesta és una lectura que no et deixa indiferent. Pel que he vist a posteriori (ho acabo de mirar), s'han fet molts debats i s'ha parlat molt sobre aquest llibre, originàriament una obra de teatre. De fet, el primer que m'ha vingut al cap ha estat que penso que m'he trobat amb un perfecte candidat a llibre del Club de Lectura. 

Curt, intens, amb un final (per a mi) sorprenent i amb molts ingredients que fan que un cop comencis no el deixis fins al final.

Els Cinc Assassins: La juguesca!

Tots aquells i aquelles que heu gaudit de la lectura de l'increïble Assassins del Camp, us fem una juguesca d'aquelles que no podreu deixar de participar:

Quins són els 5 relats que més us han sorprès, agradat, interessat, gaudit ... d'aquest recull de relats de novel·la negra?

De moment els resultats són d'allò ben interessants, però no els farem públics per no interferir en les vostres sensacions.

Quan us arribi el llibre, jugueu amb nosaltres i voteu els vostres Cinc Assassins...

Assassins del Camp (3). Historias inverosímiles y desenlaces inesperados, per Toni Espín

Hola, soy Toni Espín, padre de Paula y Júlia y ahí va mi opinión sobre Assassins del Camp: un libro muy interesante y fácil de leer. A tratarse de relatos cortos las tramas son trepidantes, algunos de ellos son escalofriantes, otros son un tanto surrealistas con historias inverosímiles y desenlaces inesperados. 

Los que más me han gustado son: 

( i aquí aturem l'opinió del nostre benvolgut Toni. Ho fem perquè hem demanat a cada pare/mare que ens digui quins han estat els 5 relats que més els han agradat. Al final desvetllarem el misteri)

Nou suggeriment de Jordi Benaiges

De quan en quan es presenta el benvolgut Jordi Benaiges amb un nou suggeriment i ens fa molta il·lusió compartir-ho amb tots vosaltres. En Jordi s'ha presentat avui a buscar la seva filla amb un exemplar sota el braç que portava 30 anys a la seva llibreria i que tot just s'ha llegit aquesta darrera setmana: L'inspector fa tard, de Manuel de Pedrolo.  

L'inspector fa tard és una novel·la breu, escrita el 1953 i considerada una de les contribucions de l’autor al gènere policíac. Carregada d'una inigualable intensitat in crescendo, no és un text típic de crims. No hi ha detectius privats ni investigacions, però sí una trama que unifica la intriga pròpia del gènere amb la indagació profunda al voltant de la naturalesa humana. Molt psicològica, aconsegueix que ens identifiquem amb el personatge protagonista fins a límits insospitats.

Una intel·ligent reflexió sobre les desigualtats socials, els límits del bé i del mal, el sentit de culpa, la por i la fatalitat.

Moltes gràcies Jordi pel teu suggeriment!

Assassins del Camp (2). Ho veig negre, negre en positiu, per Joan Abentín

Un cop has llegit Assassins del Camp s'obre un dilema important: 

Com es pot analitzar o resumir un recull de 15 relats escrits per 15 escriptors realment impressionants del Camp de Tarragona?

De fet, el primer que he pensat és que aquest llibre és com una targeta de visita que et convida a conèixer gent que no havia llegit mai. 

Com a opinió personal val a dir que aquesta és una lectura excepcional, eclèctica en temes, arguments, estils i personatges, però amb el denominador comú de la novel·la negra. 

Si el relat t'agrada se't queda curt i si no t'agrada s'acaba de seguida. Millor impossible!

Presagio un futur obert i carregat de bones expectatives pel Club de Lectura. 

Ho veig negre, però negre en positiu!

Assassins del Camp (1). He gaudit moltíssim, a cura de Noèlia Sergio

Vaig tenir un petit dilema a l'hora de comprar aquest llibre: per una part, és novel·la negra, un dels gèneres que més m'agrada i, per una altra, és un llibre de relats curts, un format amb el que no he tingut bones experiències... Finalment va guanyar la intriga, el misteri i el fet que fossin autors i autores de casa nostra. I no me'n penedeixo gens!

De tots els relats vull destacar l'originalitat dels arguments, un element que és molt d'agrair quan ets seguidora d'aquest tipus de novel·les i ja portes llegides unes quantes dotzenes. D'alguns d'ells m'hagués agradat llegir una història més llarga, amb més detalls dels protagonistes. 

Però hi ha un element que no he trobat en totes les històries i és la capacitat de tenir-te enganxada a la història i arribar a sorprendre't amb un gir inesperat. Totes les històries estan escrites magníficament i cada autor, amb el seu propi estil, ha sabut crear un clima de tensió, misteri i fins i tot angoixa en alguns casos. No obstant, jo valoro molt el saber deixar al lector bocabadat i fer-te llegir la història fins al final com si no existís res més important a fer i això, no sempre ho he trobat en els relats. De totes maneres, he gaudit moltíssim i m'ha servit per apropar-me als escriptors del nostre territori, alguns desconeguts per mi. 

"Pedra de tartera", una opinió a cura de Meritxell Cardona

La història m'ha semblat una mica plana, per dir-ho d'una manera, se'm va fer una mica pesada. Tot i així m'ha agradat moltíssim l'ambientació en una zona rural, de poble, unes descripcions plenes de mots rurals i una història contada en primera persona per la protagonista amb la guerra civil com a part de l'escenari. He de recalcar la senzillesa del llenguatge en el que està escrit i els capítols curts que fan un llibre bastant amè de llegir.

"L'altra", de Marta Rojals. No em va enganxar, una opinió a cura de Neus Gomis.

Vaig començar a llegir L’altra de  Marta Rojals perquè per recomanació del grup vaig pensar que estaria bé. Les primeres pàgines, però, se’m van fer molt pesades i avorrides, no sabia per on agafar la història. Vaig pensar que potser si continuava llegint i donava una oportunitat a la història m’aniria fent amb ella, però no, després d’intentar-ho i rellegint a veure si podia agafar la història per algun lloc, el vaig haver de deixar. No m’agrada, el veia planer i que feia salts en el relat i no m’enganxava gens. Potser a un altre li agradarà més.

Benvinguts/des a ASSASSINS DEL CAMP

Després de l'etapa Cinquanta còdols al mar de la Laura Casas que vam cloure de forma tan entranyable el passat dimarts 14 de novembre obrim ara l'era Assassins del Camp, de diversos autors de les nostres contrades i coordinat per la reconeguda escriptora local Margarida Aritzeta. 

Esteu davant d'una novel·la negra emmarcada en el Camp de Tarragona que farà que us toqui viure moments intensos de bones i inquietants lectures.

Alguns dels millors escriptors de les comarques del Camp de Tarragona es reuneixen en aquest recull i participen amb un relat de gènere negre per a l'ocasió, demostrant que arreu del país es mata literàriament amb molta qualitat.
Us proposem, doncs, que sigueu valents i valentes i us deixeu endur per Assassins del Camp. 
Benvinguts a l'era dels ASSASSINS...del Camp!

Gràcies Laura per encisar-nos a tots amb la teva simpatia, senzillesa i bon humor

Acte d'inauguració del curs literari

Fantàstica tarda literària hem viscut a l’escola parlant del llibre Cinquanta còdols al mar, acompanyats per la seva autora Laura Casas i el seu editor Eduard Boada, de l’editorial Ganzell. I és que el Club de Lectura Dominiques Tarragona arrenca el curs amb molta força: hem tingut un entranyable debat amb la Laura i els pares, mares i mestres que hem llegit els seus relats escrits en una prosa poètica que expressen els sentiments de l’autora en diferents moments de la vida. 

Gràcies Laura per ser tan propera i molt bona comunicadora, tant per escrit com oralment.

 #llegirésunplaer #emocionatiaprèn

Cinquanta còdols (7). Una dona valenta que mira la seva pròpia història a la cara, per Marcel Pallejà

Aquest estiu passat, a la terrassa de casa amb una bona tassa d'infusió d'herbes a les mans per prevenir el mal de ronyons, vaig començar a endinsar-me en els Cinquanta còdols al mar, proposta del Club de Lectura de l'escola i que aquest proper dimecres 14 de novembre a la tarda tindrem l'oportunitat de comentar amb la seva autora, la Laura Casas. Us confesso, primer de tot, que sóc amant de tota mena de lectura, però amb molta preferència per la novel·la de tipus històric de la que tinc una bona biblioteca a casa; i que quan vaig llegir algunes referències d'aquesta obra em va venir molta mandra començar-la, malgrat ja l'havia anat a comprar junt amb tres llibres més que feia temps m'havia encaparrat a gaudir-los tan bon punt arribés l'agost i, amb ell, les meves vacances. Però per fidelitat a la recomanació del club, m'hi vaig posar després d'haver acabat una molt bona lectura de bandolers, i us diré que, sense cap mena de dubte, va esdevenir una gran sorpresa. Pensant en llegir un o dos relats cada dia, per anar-los paint amb tranquil·litat junt amb les meves infusions depuratives, en van caure dotze el primer matí. I vaig descobrir uns còdols profunds, en molts moments melangiosos però en altres força desperts i amb ritme, parlant molt d'absències amb un punt de tristesa i d'enyorament, i que m'anaven dibuixant l'autora com una dona valenta, que mira la seva pròpia història a la cara i que ens l'explica amb una gran barreja de sentiments amb els que jo m'hi vaig sentir identificat en varis moments. Vaig sentir l'olor dels fideus a la cassola i dels macarrons al pesto, i l'olor de suavitzant quan la meva mare també plegava les samarretes imperi del pare; i vaig notar la sang regalimant-me per les cames al caure de la bicicleta tal com m'havia passat en infinitat de vegades, i vaig tornar a plorar l'absència dels avis i, sobretot, la del pare; molts moments d'alguns còdols de la Laura em van fer reviure estones d'infantesa i adolescència, i malgrat havia previst llegir-los per obligació, vaig acabar llegint-los amb agraïment al club per la descoberta, sobretot, d'una autora de proximitat, de  casa, i que espero segueixi publicant històries com les que també explica a la ràdio.

Cinquanta còdols (6). Atrapat en la nostàlgia, per Joan Abentín

Visc en un passat que sempre és present i que no em deixa caminar cap el futur és la frase que per a mi resumeix l'essència d'aquest recull de textos. El problema el tenim els nostàlgics per naturalesa, ja que amb la prosa poètica de la Laura Casas quedem atrapats en la mateixa malaltia. La nostàlgia no és un actiu humà si no ho portes bé. Jo ho porto fatal i en sóc una víctima compulsiva. Per tant, si l'essència del text ja et castiga des de bon començament, els còdols es converteixen en una provocació constant pels sentiments. Similar a una de les experiències de l'autora, jo només tinc una fotografia penjada a casa meva: el retrat de l'avi que fa que segueixi cada dia al meu costat. Cinquanta còdols al mar evoca la infantesa, els bons i mals moments del passat, les sensacions ja viscudes que esdevenen inoblidables, els petits records en majúscula que sovint malmeten els bons moments del present. L'autora escriu tendrament i encisadora aquests episodis, sovint irrellevants als ulls del pragmàtic, però carregats de vida als ulls del nostàlgic. Aquest és un recull d'experiències viscudes salpebrat amb la intensitat de les emocions particulars de l'autora, bàsicament un relat autobiogràfic emocional que no et pot deixar fred de cap manera. 

Inauguració del curs del Club de Lectura

El proper dimecres 14 de novembre, a les 17:30 h, 
inaugurem el nou curs del
Club de Lectura del col·legi 
amb la presència de Laura Casas, ⁦
amb qui parlarem del seu llibre
Cincuanta còdols al mar, 
de l’editorial Ganzell.

 Us esperem!!

El Nazi de Siurana de Toni Orensanz. Opinió a cura de l'Albert Vilaró

En Toni Orensanz ens obre la porta a la investigació d'una història ben peculiar. 

Jan Buyse, el nazi de Siurana, un oficial de les SS va viure a Siurana durant força temps passant desapercebut de la gent de la comarca. 

El Toni ha pogut anar desgranant al llibre, amb ajuda d'arxius i testimonis propers la vida d'aquest personatge que va estar al costat del nazisme. 

Destacar un parell de situacions que surten al llibre: 

Jan Buyse alpinista,  preparava un llibre amb els germans Ravier i ells ho van deixar estar pel passat nazi de Buyse. Al final ell va publicar el llibre Los tresmiles  del Pirineo.

L'altra anècdota és que a Siurana en aquella època van conviure dos veïns peculiars: Jan Buyse, nazi protegit del franquisme i Joan Sales, republicà, catalanista i autor del llibre Incerta Glòria.

El destí ha volgut que tots dos reposin al cementiri un altre costat de l'altre.

"L'Altra", de Marta Rojals. Una vàlvula d'escapament, per Meritxell Sanchis

El llibre L'altra, de Marta Rojals a mi particularment no m'ha enganxat. Trobo que la història és molt fluixa i l'autora no em va aconseguir enganxar.

Jo podria ser perfectament la protagonista de la història per l'edat que té i no em veig fent el que ella fa. Desfà un matrimoni per un noiet jovenet que no té cap interès per res i que ella li serveix únicament com "vàlvula d'escapament".

Em va costar arribar al final. 

Mai m'ha agradat deixar els llibres a mitges.

Pedra de Tartera, de Maria Barbal. El valor està en la senzillesa, per Noèlia Sergio

Feia temps que tenia la Maria Barbal pendent de llegir i he aprofitat l'oportunitat que em presentava el Club. Però he de dir que m'he decebut una mica tot i que sospito que Pedra de Tartera no és de les millors novel·les de Maria Barbal perquè és innegable la qualitat lingüística i la cura en els detalls de la narració; crida l'atenció la quantitat de mots, propis de la zona del Pallars, relacionats amb la pagesia el que li dona molta credibilitat al personatge protagonista.

Malgrat això, m'ha semblat una història lineal amb un argument poc creatiu que a banda de l'episodi colpidor de la guerra civil no em va aportar gaire més interès.  Potser el valor de la novel·la és precisament aquesta senzillesa en el relat, la realitat tal i com va ser: la dura vida de la pagesia fa 100 anys i l'encara més dura guerra civil. Tot i així, no m'ha convençut però tornaré a donar-li una oportunitat a la Maria Barbal.

Durant tota la lectura sí que m'han vingut al cap moltes vegades els llibres de la Blanca Busquets així que aprofito per recomanar-los.

La Noia del tren de Paula Hawkins, un llibre obsessiu. A cura de Meritxell Sanchis.

La Noia del tren de Paula Hawkins m'ha semblat un llibre força obsessiu, que de vegades em produïa angoixa per l'obsessió de la protagonista per saber què passava a la vida de la família que ella veu quan va amb el tren cada dia.

Però l'escriptora sap com enganxar-te i que decideixis seguir llegint fins al final.

Recomano que us el llegiu. 

Al principi sembla que no avanci però poc a poc no pots deixar-lo de llegir.

La chica del tren (Paula Hawkins), per Meritxell Cardona

La chica del tren de Paula Hawkins m'ha agradat molt. El títol no convida a seguir llegint perquè el llibre comença amb això, amb una noia en un tren que narra el que veu quan va i quan torna, es fa una mica pesat. No obstant això, a poc a poc l'escriptora et submergeix en la vida d'aquesta dona de tal manera que et trobes amb que no pots deixar el llibre i això només ho fan les bones històries. Cal destacar la narració en primera persona de les tres dones protagonistes, és bastant original. 

És un llibre fàcil de llegir amb un ritme lent al principi, però que t'atrapa sense que te n'adonis i et porta a un final apassionant.

El Nazi de Siurana,...em quedo amb "L'Òmnibus de la mort", del mateix autor. Per Ramon Piñol.

La veritat és que si t’has llegit L’Òmnibus de la mort, del mateix autor, et quedes amb aquest darrer. L’estil és el mateix, és una espècie d’investigació per tal d’esbrinar episodis de casa nostra sobre els que la gent de la nostra generació ha sentit a dir coses, però que no deixen de ser rumors, i així poc a poc et vas engrescant en la recerca del que realment va succeir al mateix temps que l’autor. I paral·lelament als avenços de la investigació l’autor deixa anar reflexions, algunes d’elles d’una gran profunditat. Tot plegat fa que sigui un bon llibre, però com et deia, si t’has llegit l’Òmnibus de la mort, potser enyores una mica més d’intensitat en la història, ja que, en la meva opinió, l’Òmnibus de la mort es basa en uns fets i un personatge potser més intens. En fi, crec que és un bon llibre pel club de lectura, però a qui li agradi l’estil del Toni Orensanz li recomanaria que no deixés de llegir l’altre llibre.