Wonder, una lliçó de vida pel Club de Lectura de Dominiques

Hem aconseguit 16 ressenyes de La Llibreria...
En total ens heu enviat més de 50 opinions...
Hem rebut moltíssims suggeriments...
Som més de 50 persones inscrites al Club de Lectura de Dominiques...
Anem llegint, cadascú al seu ritme...
Estem començant i estem contents...
Provem ara amb Wonder de R.J. Palacio?
Un llibre que podeu trobar en català i castellà...
Ara també una pel·lícula protagonitzada per Julia Roberts...
Una història entranyable, emotiva i educativa que no et deixarà impassible...
Un llibre que no és només un llibre, 
és una lliçó de vida!

Wonder, la lección de August. La pel·lícula basada en el best seller de R.J. Palacio

Tothom diu que és millor el llibre que la pel·lícula, però, què en penses tu?

En parlem tots junts a l'escola un dia?

Vols que Wonder es converteixi en el nostre primer debat del Club a l'escola?

55. Peix de gat, a cura de Núria Comas

Em vaig llegir Peix de gat motivada per les bones valoracions dels companys del Club i perquè m'agrada la literatura sobre la postguerra, tot i que moltes vegades em quedo sense poder respirar. I això m'ha passat més d'un cop mentre llegia aquesta novel·la. Que dura que era la vida per als personatges, els de ficció i els reals, d'aquella època. Els de la banda dels vençuts, és clar.

Al començament em va costar una mica de situar-me en l'obra perquè hi surten molts personatges, i a més l'autor fa al·lusions a fets del passat, que no coneixerem fins més endavant. Després, però, quan tens els personatges i les famílies formades, ja s'entén millor. De totes les històries que s'expliquen al llibre, em quedo amb la del Mestre, enamorat de la Teresa des que era una nena. Mai no li arribarà a confessar el seu amor, i fins i tot pateix tortura per apropar-se-li mínimament, però tot i això el Mestre és feliç pensant constantment en ella. Una història tan tendra que deixa sense alè.

54. Megan Maxwell – Te esperaré toda mi vida. Un llibre fascinantment... dolent!. Per Miquel Merino.

Espero que ningú se m'enfadi per la crítica que faré doncs cadascú te els seus gustos, i veig que hi ha molta gent a qui li ha agradat el llibre... però a mi no m'ha agradat gens. M'ha semblat fluix en la trama (poc elaborada, còpia d'Outlander en el plantejament, però amb llenguatge barroer "si tia, "ya tía") i en els personatges (alguns tenen una personalitat inexplicablement canviant), però això li podria passar. El que pitjor he portat ha sigut el tema lingüístic, i és que durant tota la novel·la l'autora juga amb impossibles equívocs del llenguatge. I es que si hom envia tres espanyoles de l'època actual que han estat treballant una temporada a Londres però no son natives, a l'Escòcia del segle XVII, no poden anar dient-lis tota l'estona expressions espanyoles actuals com "vaya tocha tiene esa tía", "vaya marronaco", "parece Carmen de Mairena", "lo flipo" als escocessos de l'època, que lògicament no entenen res i, almenys en el meu cas, no em semblen equívocs graciosos, sinó que se'm van fer molt pesats.

I això deixant de banda que el rigor històric no hi és per enlloc (el segle XVII no és l'edat mitjana, com se'ns diu durant tota la novel·la, seria més aviat el barroc, però be, tant hi fa).

En fi, almenys puc dir que ho he intentat, i que definitivament aquesta autora no és per a mi, i per poder dir-ho, m'ho havia de llegir. De vegades pressuposem que només ens agrada un tipus de llibres, però en ocasions trobem joies en d'altres gèneres que no ens esperaríem. Aquest no ha sigut el cas. També passa a l'inrevés, és clar! Jo soc fanàtic de la novel·la negra, i tot just ara acabo de llegir un clàssic dels anys 30, "Cosecha Roja", d'en Dashiell Hammett, un dels dos referents de la novel·la negra dels anys 30 en endavant... i també puc dir que no m'ha agradat, qui ho havia de dir!

Per tant, la meva crítica, tan negativa, només és una percepció subjectiva meva, i si opteu per llegir la novel·la de la Maxwell, tant de bo us agradi.

53. Te esperaré toda mi vda, a cura de Montse Aizpuru

El llibre Te esperaré toda la vida em va atreure pel títol, em donava expectatives, però un cop llegit no m'ha aportat gaire, fins i tot m'ha costat acabar-lo de llegir. Es preveu massa el que passarà i pel meu gust hi ha un punt extra de fantasia que no seria necessari per la trama. Puc treure alguna cosa bona en la diversió d'anar comparant una època amb l'altre.

52. Peix de gat, per Noèlia Sergio

Peix de Gat és un llibre de records i per desgràcia, molts d'ells reals. Petites històries que podrien ser dels nostres pares i avis i el fet d'estar ambientat a Tarragona el fa encara més proper. No estem gaire acostumats a trobar la nostra ciutat en les novel·les i quan això passa li dóna a la lectura un gaudiment afegit. Peix de Gat et fa mirar-te diferent llocs de Tarragona per on has passat milers de vegades i que per mi quedaran vinculats a les històries explicades pels seus personatges: la cambra de comerç, el pretori... i com no, el Serrallo.

Ara, és un llibre per llegir amb tranquil·litat i silenci. Quan menys t'ho esperes, el Jordi Tiñena ja t'ha fet un salt de 20 anys que si no estàs ficada de cap en la història, no saps d'on ha sortit.

Un llibre molt recomanable per no oblidar la nostra Història, per agrair el que tenim i per continuar esforçant-nos per millorar.

David i Núria també recomanen per Sant Jordi

Recomanar llibres i restaurants sempre és arriscat, però alhora costa reprimir-se. En un esforç de contingència, en proposaré "només" tres. Cap d'ells és gaire recent, i pot ser que us siguin coneguts.

- Les veus del Pamano, de Jaume Cabré.

- I demà, el paradís, d'Antoni Vives.

- El Palau de la Lluna, de Paul Auster.

El d'en Cabré no és un llibre fàcil. Cal buscar moments en què ens permeti certa atenció. Però és una obra d'art.

El d'Antoni Vives és una barreja de fets històrics i ficció. Ens fa viatjar entre els anys 20 i els 60 a Cadaqués.

En Paul Auster és un especialista en desgranar la psicologia dels personatges, en mostrar la soledat del individu i en fer interessant lo quotidià. (David)

Per aquest Sant Jordi, ho tinc molt clar: Un amor, d'Alejandro Palomas, Premi Nadal 2018. I és que estic enamoradíssima (literàriament parlant, és clar 😉) de l'Alejandro Palomas. El vaig descobrir amb Un fill, i després m'he llegit Una mare, Un gos... i ara espero ansiosa Un amor. Si us agraden els llibres plens d'acció, probablement no us atraparà la literatura d'aquest autor, però si us agraden els llibres on pesen molt els sentiments dels personatges, on de vegades la realitat amaga secrets al darrere, on les relacions entre els personatges són la clau per tirar endavant, on les paraules estan carregades de missatge... aleshores jo crec que Un amor pot ser una bona opció per aquest Sant Jordi. 

Perquè "Un amor no és simplement la història d'un amor. És més, molt més que això: és, en essència, la història de l'Amor a través de la mirada d'una dona excepcional". (Núria)

Suggeriments per Sant Jordi: Joan-Lluís Lluís, Jo Nesbo, Marta Rojals

La nostra companya Montse Gironés ens va escriure un correu i ens va fer una proposta molt interessant:

Quin llibre podeu recomanar per Sant Jordi?

Ja tenim els primers suggeriments i els volem compartir amb vosaltres!

El meu suggeriment és Jo sóc aquell que va matar Franco de Joan-Lluís Lluís, Premi Sant Jordi.
Jo no l'he llegit però he llegit algunes algunes crítiques i l'altre dia en van parlar a tv3 i té bon aspecte.  (Meritxell)

Penso que si vols gaudir de veritat, cal tenir un llibre que et faci passar pàgines com un esperitat. Recomanaria un autor que està molt de moda darrerament, Jo Nesbo. (Joan)  

La meva proposta per Sant Jordi:  la Marta Rojals. Escriu articles a Vilaweb i els ha recollit en un llibre que es diu No ens calia estudiar tant ( el qual tinc pendent a llegir) però jo volia recomanar les seves dues novel·les:

- Primavera, estiu, etc... La protagonista torna al seu poble natal de les Terres de l'Ebre per veure la família i de pas reflexionar com tira endavant a la seva vida.  Ideal per a qui vulgui una mica de romanticisme.

- L'Altra La protagonista està a la trentena de la seva vida i es troba amb diverses situacions que la fan plantejar-se les seves rutines. Final al·lucinant. 

Són novel·les de problemes quotidians amb personatges amb els que és molt fàcil identificar-se. No penseu que és una novel.la en la que no passa res i s'està 200 pàgines divagant dels seus sentiments i problemes; res més lluny de la realitat.  Per mi la Marta Rojals va ser una descoberta i quan l'he recomanat ha agradat molt així que espero que també us agradi a vosaltres. (Noèlia)

51. Peix de gat, humanitat en estat pur. Una opinió de Joan Abentín

El llibre de capçalera de la gent del Serrallo i dels tarragonins que estimem la nostra ciutat es diu Peix de Gat i és de Jordi Tiñena. Reconec que d'entrada el format estètic no m'agradava gens, però el fet de venir recomanat per l'Albert Vilaró em va fer superar tan lamentable prejudici. 

De cop i volta em trobo vivint a la Tarragona de la post-guerra i tinc l'estranya sensació de reviure una vida no viscuda per mi, com si jo mateix hagués tingut el mal destí de viure en aquella època. La realitat és dura i cruel i els vençuts ho portem clar.  No tots som tan valents, no tots sabem com dir les coses quan toquen, no tots hem nascut per a liderar res.

Bé, el cas és que aquest llibre et transporta als nostres orígens com a societat, potser els nostres antecedents més propers, la gent de la postguerra: als nostres pares i avis. Potser, els meus no, no eren tarragonins, però ho podrien haver estat i també van viure aquell moment. La ciutat i la seva gent, els carrers i la seva convivència, el mar i els homes i dones del Serrallo i l'aclaparador moment socio-polític que els va tocar viure. I mentrestant una entranyable història d'amor sincer i una cruel història de desamor i brutalitat... Humanitat en estat pur amb l'aroma del mar tarragoní, amb una prosa exquisida i un verb excel·lentment trobat. En Jordi Tiñena ha escrit una meravella de llibre, un d'aquells que et fan agrair cada minut que et passes fullejant-lo.

50. Te esperaré toda mi vida, una opinió de Montse Gironés

Pels comentaris que he llegit no era un llibre que em cridés molt l’atenció. En Joan va proposar-m’ho varies vegades i davant la seva insistència el vaig agafar.

Jo sempre dic que tots els llibres t’ensenyen alguna cosa. 

Què m’ha ensenyat aquest? 

Doncs a aprendre a “perdre” una tarda llegint. El primer capítol va ser molt i molt pesat, sobretot pel vocabulari que fa servir, tot i que a partir del segon, la cosa ha canviat i l’he llegit d’una tirada. Una histria molt i molt i molt fantasiosa, amb un vocabulari fàcil i divertit alhora de comparar dos èpoques completament diferents.

49. La Llibreria, una opinió de Miquel Merino

En primer lloc, dir que el llibre em va arribar a les mans per casualitat, doncs no tenia pensat llegir-lo, per tant, no tenia cap expectativa, ni en positiu ni en negatiu. I he de dir que és com m’he quedat al llegir el llibre. No ha sigut una experiència negativa, ni molt menys, és un llibre agradable. Però tampoc ha sigut una lectura, diguéssim... gratificant. És força pla. Agrada el continent —té una narrativa notable, i és força descriptiu—, però el contingut avorreix. La successió d’esdeveniments no és precisament la d’un thriller o la d’una novel·la d’aventures. La força del llibre potser està en la forma de veure les coses de la protagonista, a qui li posen uns determinats impediments per obrir una llibreria a un poble on acaba d’instal·lar-se perquè ho ha fet a la casa on unes determinades persones hi volen instal·lar un altre negoci —la novel·la només va d’això en realitat—, i com encaixa cadascun dels entrebancs, alhora que ha de batallar amb el conservadurisme de l’època.

Sincerament, pensava que al tractar-se d’un llibre sobre una llibreria, parlaria més sobre autors o novel·les, però toca ben poca cosa al respecte —Lolita i la seva polèmica i poca cosa més—.

D’altra banda, és d’aquells llibres que no molesta llegir. No enganxa, no us enganyaré, però té aquella cadència que fa que et vagis endinsant poc a poc a la vida dels personatges, a la importància que tenen de vegades les coses petites, i més en una societat com la que relata, similar de vegades a la literatura japonesa, on de vegades les cerimònies del te esdevenen tota una amalgama de sensacions que a nosaltres se’ns escaparien si no ens ho descriuen com ho fa l’autora en el cas de les festes de l’alta societat del poble o els rumors de casa en casa.

És, en definitiva, un llibre per assaborir sense pressa, tot i que a mi m’ha sapigut a poc.

48. Una lectora poc corrent, pesat i feixuc, una opinió a càrrec de Cristina Navarro

Bona nit a tots els lectors del club. Aquest cop he llegit Una lectora poc corrent d' Alan Bennett. Tot i ser un llibre curt, donava la sensació que seria fàcil de llegir, doncs a mi se m'ha fet pesat i feixuc. No he entès massa bé el rerefons del llibre. Parla d'escriptors i llibres que no tinc el plaer de conèixer i el vocabulari també m'ha costat. Això em dóna peu a continuar llegint per viure noves experiències literàries.