Alex de Pierre Lemaitre m'ha agradat molt perquè, entre d'altres coses, ha aconseguit que tingués més ganes de llegir que de mirar el mòbil (gràcies!). Per tant, és una història poderosa que t'atrapa sense cap tipus de dubte. Especialment dinàmica i àgil, els fets s'esdevenen de forma trepidant (vaja, que és una d'aquelles novel·les que et fan passar les pàgines sigui l'hora que sigui). M'encanten aquestes novel·les i sovint les trobo a faltar.
Alex és una noia estranya que no saps mai per on et sortirà. En Camille Verhoeven és un home que arriba després de la desgràcia viscuda a Irene. Les morts són els danys col·laterals d'una història misteriosa, enigmàtica i sorprenent. L'evolució de la trama és l'evolució dels sentiments interns d'en Camille... tot plegat és una amalgama de vivències que fan vibrar els sentits del lector. Contínuament et vas sorprenent pels famosos girs argumentals que en Lemaitre practica, sense previ avís i que fan tan interessant la novel·la. Opinar massa pot espatllar els misteris i prefereixo no dir res més. Només puc dir que ell investiga i ella és víctima, o assassina, o botxí, o innocent, o culpable...
Fins a la darrera línia de la novel·la no saps quina conclusió has de treure...
A part ha estat un plaer compartir aquesta lectura quasi de forma simultània amb la meva companya i amiga Meritxell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada