Em vaig llegir Peix de gat motivada per les bones valoracions dels companys del Club i perquè m'agrada la literatura sobre la postguerra, tot i que moltes vegades em quedo sense poder respirar. I això m'ha passat més d'un cop mentre llegia aquesta novel·la. Que dura que era la vida per als personatges, els de ficció i els reals, d'aquella època. Els de la banda dels vençuts, és clar.
Al començament em va costar una mica de situar-me en l'obra perquè hi surten molts personatges, i a més l'autor fa al·lusions a fets del passat, que no coneixerem fins més endavant. Després, però, quan tens els personatges i les famílies formades, ja s'entén millor. De totes les històries que s'expliquen al llibre, em quedo amb la del Mestre, enamorat de la Teresa des que era una nena. Mai no li arribarà a confessar el seu amor, i fins i tot pateix tortura per apropar-se-li mínimament, però tot i això el Mestre és feliç pensant constantment en ella. Una història tan tendra que deixa sense alè.
