Cinquanta còdols (6). Atrapat en la nostàlgia, per Joan Abentín

Visc en un passat que sempre és present i que no em deixa caminar cap el futur és la frase que per a mi resumeix l'essència d'aquest recull de textos. El problema el tenim els nostàlgics per naturalesa, ja que amb la prosa poètica de la Laura Casas quedem atrapats en la mateixa malaltia. La nostàlgia no és un actiu humà si no ho portes bé. Jo ho porto fatal i en sóc una víctima compulsiva. Per tant, si l'essència del text ja et castiga des de bon començament, els còdols es converteixen en una provocació constant pels sentiments. Similar a una de les experiències de l'autora, jo només tinc una fotografia penjada a casa meva: el retrat de l'avi que fa que segueixi cada dia al meu costat. Cinquanta còdols al mar evoca la infantesa, els bons i mals moments del passat, les sensacions ja viscudes que esdevenen inoblidables, els petits records en majúscula que sovint malmeten els bons moments del present. L'autora escriu tendrament i encisadora aquests episodis, sovint irrellevants als ulls del pragmàtic, però carregats de vida als ulls del nostàlgic. Aquest és un recull d'experiències viscudes salpebrat amb la intensitat de les emocions particulars de l'autora, bàsicament un relat autobiogràfic emocional que no et pot deixar fred de cap manera.